Sovint els crits de la canalla
m'adormen els sentits
i em porten lluny
del món
dels adults.
Aleshores escolte les vibracions
d'un remor que creix.
Cançons que la nostàlgia
fa presents.
I poc a poc
m'endinse
en un mar
de somnis naixents
una terra
de cru plaer.
Les pestanyes s'impregnen
del pes del record,
tancant
unes parpelles
que ansioses
esperen
obrir-se de nou.
Ulls de xiquet
d'una vivor
que cansa
al que no la té,
d'una curiositat
que planta cara
a la por
d'unes ganes de viure
que fan tremolar el cos.
No posseïxen
la llibertat
d'un major
malcriat.
No obstant
el sent lliures
quan
amb continues rialles
em donen la mà
i jo
sense pensar
els oferisc cor.
Els gronxadors
són plens d'il·lusions
que ballen al voltant
de jocs
que no
discriminen colors.
Ulls de xiquet
que en un desert
fan camí.
Mirades tendres
que calfen
les nits.
Són ulls inquiets
que mouen mons.
I sovint
esta sensació
em recorda
el que ja no sóc.
Sentiment
que l'oblit
no ha mort.
Este do
és un tresor
que amb cura
estime molt.
Són ulls de xiquet
que pregunten.
Ulls
que demanen raons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.