dijous, 24 de febrer de 2011

Camins

Sols voret i ja em perd,
i més, si em trobe acomiadam-me,
baix el llum d'una lluna,
tu no em sents com et cride esperant-me,
sóc pólvora, esclate amb una espurna.

Una nit tan bella com trista,
tanca portes, obri ferides,
ferides que obrin portes,
portes que tanquen ferides,
una nit tan, ja vella,
com trista.

Obsolet pensament,
que va canviant al pas del temps.
És absurd,
voler el que no et pertany,
quan, potser,
el que desitges no és company.

Però,
el que sent és tan pur,
que taca,
tan dur,
que em trenca,
que em mata.

No sóc pas ningú!,
cride a la nit estrelada,
Doncs, no vull arrossegar,
cap carrega imposada.

I les estels, junt, a la lluna,
s'esborren a la matinada,
igual que la calor, a les
gotes de rosada.
La llum naix, d'un nou sol,
amaneix escalfant,
les restes de dol,
foscor que s'esvaeix,
calor que acarona,
esperança que creix.

Enlluernat pel matí,
m'endinse pel camí,
que un cor a la nit, és cec,
i d'estima, és sec.
Negror que protegix,
quan creu,
que no veu,
quan no distingix.


Atticus

dijous, 17 de febrer de 2011

La veu que no s'atura

Res té el tocar tan aspre,
com una realitat,
sense fre.


Bens,
que s’oculten a la gent,
esforços, venuts,
al pitjor postor,
que buits, tenen el regust,
de l’amargor.


No dol que s’aprofiten,
de la suor fatigada,
sinó,
de la confiança endeutada,
préstec que se’ns deu,
per una relació enemistada,
no sou cap Déu,
doncs, pregueu,
perquè, no volem suportar,
cap creu.

S’us esgotat el crèdit…

Esteu en venda,
molt crec,
i cec,
sou rei-esclau,
d’una terra abandonada,
cremada,
assolada.

Agonitzant, demaneu un bes,
mai teniu prou,
sempre voleu més.


Jo cante,
ell i ella xiulen,
ells canten,
jo xiule,
una melodia arcana,
de saborosos tons,
que cap moda, mata.


Voleu,
però,
la tasca és gran,
digueu,
tanmateix,
podeu i no feu...


Sols us dic,
que no hi ha utopia,
que no es faça,
dia a dia.
Que em deixeu pas,
no molesteu,
demanen junts,
que, de tan en tan,
recordeu,
el propietari, duna veu,
la veu,
que mana.

Atticus

dimecres, 16 de febrer de 2011

A la lluna

Dolços somnis et porta la lluna,
que veus de gala, color pruna.

Sent, molt endins,
un cor del que naixen mil camins.

Omplint de matisos brillants, com fins estels vibrants,
l'espill, que ens reflexa.

Ens quedem nus de pell,
el mirall, ens mostra el més bell.

I xiuxiueja amb forta veu, bona nit,
enamorats meus, dolços somnis de lluna.

Atticus...

dimarts, 15 de febrer de 2011

Oronella

Que n'és de dolorós,
el sentir,
la inexistència,
en un món,
que no n'aprén,
de la experiència.

Presó,
de fràgils flors,
i arrels, que pesen
com morts.
Desarrelats,
res ens uneix,
a una terra,
suplantada,
per l'odi que creix.

Conscient en sóc,
d'esta desfeta,
i veig sembrar,
de cadàvers vius,
diferents nius,
d'una fera famolenca.
Escric innocents mentides,
que sanen ferides,
de solitaris pensaments,
dic dures veritats,
que s’esmicolen,
com caps,
col·lidint diferents realitats

Plore, mentre em ric,
però,
No puc riure,
si plore.

Deixeu-me dir al vent capritxos,
que concedeix desitjos,
mai vistos,
per classes subalternes,
de vides intenses, suaus, fràgils,
i belles,
vides, que són plenes.

Farcides de goig cru,
cosides, amb un fil,
de color bru,
filament format,
per penes,
que els minava,
i ja buits,
s'omplien.


No és crit,
el impuls que em neix del pit,
és un cant solitari,
esperant el eco del seu camí.
La veu, engendra un ocell,
una oronella entre malsons,
alça el vol,
travessa horitzons,
deixa mons obsolets,
per crear-ne de nous...

Vol, volar...
Vol ser estel...
Oronella, tu mateix...

diumenge, 13 de febrer de 2011

Tot i res...

Voldria ser,
l'aire que acarona els teus cabells,
l'aigua que t'humiteja la pell,
calor que t'abriga del fred,
frescor, que alleuja un estiu,
dement.

Ser el so rialler,
de la teua mirada,
d'innocent poder,
que somia amb els ulls oberts,
i viu, tancant els ulls,
ben desperts.

Sentir-me la teua sang,
repicant el cor amb el seu drang,
campanades que es fan escoltar,
crits de nens,
que es transformen,
en cants.

Volar amb el teu pensament,
murs, que al nostre pas,
es van desfent.
Àngels ateus,
que no carreguen creus.
Heretges que van nàixer,
al caliu,
d'un foc inofensiu.

Fluir com la saliva,
que et banya els llavis,
i t'acaricia la llengua.
Eixa, que com un tornavís,
al contacte amb la meua,
ens fon,
com un ànima plena.

Sóc orgasme, si em toques,
dolor, si em maltractes.
Estar al teu costat,
és lluny,
hi ha tant que no m'has contat.
Pacient, espere prop,
a la teua llar,
conscient del meu torn,
si m'escoltes respirar.

Vull ser tot,
si això,
significa que et puc tocar.
I res,
si no aconseguisc,
un sol bes.

El teu no,
no em du a la mort.
El sí,
al paradís.
I et dic,
tremolant d'emoció,
que els camins durs,
seran plans,
i purs,
al agafar-nos les mans.

Jo voldria ser...

dijous, 10 de febrer de 2011

Vaig anar...

Vaig a tu,
i no estàs.
Fa temps,
sortí el teu tren...

Jo em vaig quedar,
recordant,
les diferents tonalitats,
dels teus cabells.
Espirals llises,
de formes canviants,
com un variat llenç,
de foscors brillants.

Intercanviàvem,
amb les mirades,
secrets que parlaven,
paraules que no es diuen,
sentiments,
que viuen.

Les pupil•les se'ns dilataven,
eren dos cors,
com dos plors,
que junts,
vibraven.

Els llavis,
carn que mossegava delicadament,
que llepava,
ansiosament.
Boca feta mel,
fruits,
amb els sabors,
de acolorides flors.

El dolor no creix,
quan s'està sol,
sols creix,
portant,
u,
el dol,

I et recorde,
quan,
no escolte el teu alé,
els teus sospirs vius,
que et permeties exhalar,
tanmateix,
semblaven,
el mar.


Moments durs,
com murs,
que perden força,
a cada pas.
Estones llargues,
mortes al nàixer,
que reviuen,
remenant a l'atzar,
un equipatge,
buit de mudes,
allà,
en l'estació,
on vaig anar...

dimecres, 2 de febrer de 2011

Sentir...

Per què, ja no em fas riure, vida?
Per què, ja no em fas plorar, mort?
No us recorde somnis,
tampoc a vosaltres,
malsons.

Per què em fas riure, mort?
Per que em fas plorar, vida?
Les ànimes confoses,
s'equivoquen de lloc,
amb ferides doloroses,
són quietes,
no es mouen tampoc.

Per què, la vitalitat la donen els pobres?
Per què, la malaltia la contagien els rics?
Que és dur, el camí,
sols els caminants ho saben,
tots aquells,
sense destí.

Que les llàgrimes no em surten,
quan pense amb mi,
plors que estimen,
són el meu botxí.

Demanar quan no et donen,
donar, sense que et demanen.
Sóc ple,
perquè em buide,
i la llibertat,
respire.

Crus pensaments,
recollits pel pas dels anys,
circulen alegrement,
i ja,
no en són,
estranys...