dilluns, 28 de març de 2011

Una mirada





Una mirada

El mutisme ens unix,
trau fóra el que costa dir,
i convida,
a les paraules a emmudir.
Els nostres ulls destil·len passions,
els nostres llavis licors temptadors,
Emborratxats d'emocions,
contemplem un espill,
dos móns,
dos nacions,
un cor.

Una mirada i dos persones,
poc importa el món,
quan nosaltres en som un.
Callem i ens fonem,
sentim i ens descobrim,
escoltem però,
no parlem.

Perquè un silenci pot parlar i parla,
ens conta secrets, que la veu calla.
Són mots innocents que prenen força,
cants amagats,
de pardals engabiats,
surt dels dos amants,
una veu dolça,
com el remor de la mar,
penetrant cap a la costa.

Som enamorats,
còmplices d'un amor,
els silencis de cap manera són sacrificis,
ni els sorolls són màrtirs morts,
sols esperem els càntics de les sirenes,
que amablement ens duen,
a bons ports.
No hi ha frontera que s'hi opose al seu so,
ni limit,
on s'escolte com un tro.

Un vincle mut
que s'aferra als nostres cossos,
acoblant dos ànimes que alcen el vol,
deixant, que ens entre la llum del sol,
il·luminant, amb delicadesa,
trossos,
d’uns camins d’antiga foscor.
Signem una cega confiança
energia, que ens apropa,
que ens protegix
i ens envolta.

Un pacte secret, que ens arrossega,
per assaborir un vida amb clars i obscurs,
on no,
hi han murs.
Si la llum cau i la nit ens abraça,
brollara la llavor d'una bona llaurança,
aleshores,
continuarem en silenci fins ben trencada,
l'albada...

Muts,
acariciem l'efímer univers.
Callats,
riem com xiquets.
Som un xiuxiueig que besa,
un abraç que crida,
una possessió que estima,
som,
dos persones,
i una mirada.


Atticus Crow Lee


dimecres, 23 de març de 2011

?


?
Per què?

perquè sí,
perquè no,
perquè s'ha de fer?

Quan?

quan vulguen,
quan puguen,
quan s'ha de fer?

Qui?

Tots,
ningú,
qui ho ha d'endreçar?

Què?

Que cal saber,
que cal ignorar,
què cal assimilar?

Com?

Com posar-se en peu,
com continuar,
com caminar?

On?

on, és ací,
on, també allí,
on residix la meua llar?

Per què?
Perquè és absurd volar sense ales.
Quan?
Quan ho demane una ànima amb ganes.
Qui?
Qui vulga una vida plena.
Què?
Que sols acarone la pena.
Com?
Com naix el dia, com la nit mor.
On?
On l'horitzó pon el sol,
on la lluna acomoda el seu cor...


Mare Nostrum




Nascut a la teua vora, reconec la teu veu,
allí on estic,
allà on estaré,
naixes a l'est com un camí,
que ve a mi,
no obstant, portes el llevant,
em vols fer fort,
com un arbre que s'ha d'encanyar.

El teu alé em parla d'històries velles,
de pobles antics,
amb llengües molt belles,
que convivien, no, sense risc,
al Mare Nostrum,
al mar Mediterrani.

Amor liquid que cau com gotes de pluja,
omplint els bassals dels carrers,
impregnant-ho tot amb ritme intens,
compàs que du el remor del mar,
que m'obligue, a respirar.

Imagine el xipolleig, com la unió,
del cel i un oceà.
Ets tan present mare,
que mai t'he deixat,
mai t'he oblidat.

Et sent ta aprop, mare meua,
Et sent tan amiga.

Et veig als rajos de l'astre rei,
Al cel blau,
Al verd bosc,
en la profunditat de les muntanyes,
en aquells que t'estranyen,
també,
dins les llàgrimes dels tristos,
sentiment passatger,
al lluir colors mai vistos.
I com no?
a la gent que riu,
que estima,
que et viu.

eres,
sal i verí,
verí i vida.

Escolte el que em dius,
ho faig, tinc motius,
la poesia de la meu llar,
és a les rames dels pinars
que mouen els vents,
entre les fulles dels tarongers,
a la marjal, entre els arrossers,
al gra d'arena ,
que la platja plena,
el xiuxiueig de les teues corrents,
pareixen cants d'estornells,
habites dins la closca d'un caragol,
en la pols de la terra,
de qualsevol manera...
Et sent dins meua.

Mare Nostrum,
banyat el meu cos,
amb aigua sagrada,
com no haig de voler-la a vós?,
si sóc batejat,
amb la mateixa nit estrellada.

Nit de pau i passió,
Nits que m'omplin la respiració...

dimarts, 22 de març de 2011

Dissident a la seua terra, cants

Porte dol
és perquè, crec que has mort.
No et veig en cap lloc,
ni vius dins de ningun cor,
et sent, esqueixada en plors.

Definir-te,
seria com escriure,
milions de mots,
per descriure,
un poble,
i diferents mons

El que trapitge és la meua terra
és molt de terreny i no és erm,
fronteres amb banderes,
fa que ens allunyem,
i no podran, 
perquè no callem.

A les mans no porte cap bandera,
el que trepitge, és la forma,
i el sòl, la seua tela.
Bru, és el seu color,
cru,
el seu sabor.

El seu himne, el vent canta,
nombrosos silencis,
aplaudixen la seua albada.
So matiner com el sol,
enxisador com la lluna en ple vol.

Els meus germans són cecs,
es mouen a espentes, però,
tal volta, ho sóc jo el cec,
jo, que ho pense.

Units no s'escalfen, i ,
quan més junts,
més es separen.
Lluiten com a civilitzats salvatges,
per conviccions,
que no deixen veure el fons,
d'un tresor ple de raons.

Ho sent,
sóc dissident,
no conec el camí,
tanmateix, camine,
em perd el destí...

Una foto d'un amic del poble veí d'Algemesí, Vicent Santos



dimecres, 16 de març de 2011

Mariner de dolça mar


 Mariner de dolça mar,
què demanes al cel estrelat?
El desconsol et fa plorar, i,
el teu viatge està per acabar,
mou cap a l’horitzó de color turquesa,
salpa cap a nous molls, depresa,
segur que conqueriràs l’Ítaca promesa.

El mal de amors no es curara,
mortificar-te no et servira,
si vols sanar, s’ha de volar.
Què contestes?, mariner de dolça mar...

Què haig de voler?, si no es una ràpida mort,
un exercit moribund, reclama el meu cor
omplint-me de buid , em desespera,
com un mariner que no troba port,
tapant-me els ulls, amb tela fosca,
no veig el llum que allunya la roca,
ni el vincle a la seua boca .

El far s’apaga,
La mar, es torna petita.
Ulls oberts, es neguen a veure,
ulls tancats el dol desitgen traure.
Tortura infligida d’una precisió exquisita,
brollen llàgrimes que amaguen la vida.

Rellisquen, llepant-me la pell,
i refredant-se, es fa,
gel vell.
Sagnant-me l’ànima, m'encollis el budell,
com pot ser un sentiment, tan cruel?
Tanmateix, tan bell...

L’oceà, és un mar immens,
i ella, serà record,
com una bonica sirena,
que em va ferir de pena,
amb uns preciosos càntics,
que m’escalfaven aquelles nits.

L’angoixa no en té pres,
per sort n’aprés,
sóc sol, però no indefens,
no es sap mai,
la resposta, la té el temps.

I ara, a fosques sense far,
no em guiaré per les estreles
m’abandonaré al mar,
a ritme de tempestes,
i vents calmats
arribaré, allà on vull, arribar.

Quet vaja bé mariner de dolça mar,
Que et vaja bé, potser, ens tornem a trobar.

dimecres, 9 de març de 2011

Sol



Sol


Què es penseu que és el lluitar?
sinó és, fer-li front al que està oposat
allò que ens està molestant
són cadenes, de les que ens tenim que alliberar.

La lluita, és contra ombres que ens oculten el sol,
quan vosaltres,
ho feu,
exterminant el que tapeu,
germans, germanes, per què em deixeu tot sol?.

No vull carregar una llum que no em deixa somiar en la foscor,
ni somiar en la foscor una llum que no em dóna calor.

Us enganyeu si penseu,
que sou amos de les vostres presons,
sense claus, que òbriguen reixes
sou esclaus del vostres malsons
què voleu ser, feres submises?, dolor,
que no mereixes, del que, tu,  no et queixes?.

A vosaltres us dic, a tu, company  confós,
que la meua ajuda és pura solidaritat,
amb mi mateix, amb la meua soledat,
si l’acceptes, ja et dic jo, serà preciós.
,
No moriràs quan sigues mort,
el dia a dia és un món nou,
en la negror del pou
neix l’aigua que alimenta el bosc.

Tens el meu suport, però, no m’oblides al sol,
d’un desert que ningú vol.

Germans, germanes, no em deixeu tot sol.
No vull carregar una llum que no em deixa somiar en la foscor,
ni somiar en la foscor una llum que no em dóna calor.















diumenge, 6 de març de 2011

La petita mort

Com un presoner que busca la llum,
ens toquem i els batecs augmenten de volum.

Calor

Els músculs es tensen per obrir-se i tancar-se,
fins que troben el descans que el convida a menejar-se

Moviment

el goig es torna intens, ens sobren les paraules,
ens falten gemecs, som un mar de precs

Passió

la teua llar és de dolça escalfor,
vinc del fred i m'oferixes amor

Unió

bussege dins del teu sexe, és foc de l'infern
que intente apagar amb ritme  ferm

Èxtasis

al meu compas et bellugues,
accelerem el nostres sospirs

Complicitat

em desfaig en fluïts del pecat mortal,
crides cantant, sons, de victòria coral

Orgasme

extenuats, abrasem el final d'una petita mort
cansats, esperem que cresquen les ales,
que ens faran prendre el vol,
sols,
desitge morir una altra volta...
...i,
sol,
com un enamorat
al teu costat.

Amor


Atticus
http://www.youtube.com/watch?v=UOZuQ_r3ROY



dijous, 3 de març de 2011

Paraules d'amor


Paraules d'amor

Són paraules que bullen al cor,
paraules que neixen estimant,
lletres que formen tresors,
versos que acaronen,
que t'acomoden el cor.

Estrofes de petits colps,
que s'uneixen, en un sol.
Són,
sons
que bateguen fort.
Cridant silenciosos,
com la remor del vent,
que tanca portes
deixant les finestres obertes,
per on passa la corrent..

Colors com el cel,
que reflexa el mar
banyen la meua ment.
N'estic segur,
observar-te,
inspira el pensament.

Són paraules que bullen,
que neixen del cor.

Poemes,
i vós la musa,
deessa que ompli l’horitzó de núvols,
donant pas a una pluja,
que erosiona muntanyes i
 neteja les entranyes,
d’un dolor intens,
la tendresa el substituïx,
amb una fina veu,
de poder immens.

Són pensament que brollen,
que viuen al cor.

Escric, enverinat per la teua passió,
cants sonen, quan ens toquem.
Com espurnes de foc,
amb una incendiaria missió,
lliurar-nos d'una soledat
a la qual abrasem.

Són emocions que bramen,
alimentades pel cor.

Quan callat les pronuncie
ens imagine, junts,
envolant-nos pel vent,
energia eterna
que sempre camina,
ens mou com una ploma,
lliure,
d'un dèspota ocell
sols,
la providència la domina.

Són sentiments que és diluïxen,
que es fonen al cor.

Vull bussejar oceans infinits,
nadar en l'oasi del teu cos,
ser aigua de matisos cristal·lins,
dansar el ball, dels que no estan morts,
seguint una música, que conté bells mots.
Fa tan poc que vaig nàixer,
i tan que vaig morir.

Són paraules d'amor,
que al fred porten calor.
Un vincle poderós,
són llàgrimes,
plenes de vida,
són rialles
que recorden plors.

Paraules d'amor,
sorolls que trenquen el silenci,
és un concert de crits,
que composem a les fosques nits.
Cançons d’enamorats,
melodies que reguen els somnis,
amb perfums de flors,
que com un castell d’artifici,
esclaten als cors.

Paraules que cal recordar
que cal revivar,
són paraules d’amor...