Jo Sent... versió 1.2

Jo Sent...

Sentir...

Per què, ja no em fas riure, vida?

Per què, ja no em fas plorar, mort?

No us recorde somnis,

tampoc a vosaltres,

malsons.

Per què em fas riure, mort?

Per que em fas plorar, vida?

Les ànimes confoses,

s'equivoquen de lloc,

amb ferides doloroses,

són quietes,

no es mouen tampoc.

Per què, la vitalitat la donen els pobres?

Per què, la malaltia la contagien els rics?

Que és dur el camí?,

sols els caminants ho saben,

tots aquells,

sense destí.

Jo ho sé,

vius oculta Eternitat,

perquè de maquillatge,

tan farcit,

com també sé,

que arribarà un dia,

del que seguira una nit,

on la mascara que us tapa,

com un cor atemorit,

es desfarà amb les llàgrimes,

d'un cel ennuvolat i tanmateix,

penedit.

És doncs,

Quan sentiré els plors,

una altra volta,

relliscant-me per les galtes

i alegre, fugiré dels morts.

I un vent fresc m'acariciarà els cabells,

et degustaré tremolant,

del meu paladar brollaran ramells,

flors, perfums, sabors,

d'arrels penetrants.

I notaré l'alé,

del sol remugant,

alhora,

que aparta els núvols,

que no el deixen passar.

El seu calor eixugara la meua pell,

és un candor,

que calfa sense cremar.

Conscient sóc, Plenitud :

com has vingut,

t'has d'anar.

Els estels i la lluna,

ens guien en la foscor,

les ombres ens protegeixen,

quan la llum potent,

es fa massa patent,

i cega els ulls.

Crus pensaments,

recollits pel pas dels anys,

circulen alegrement,

i ja,

no en són,

estranys.

Però,

no oblides company que va a peu,

recorda caminant,

el que jo sent,

sempre és meu...

Atticus Crow Lee

Utopía sin género

Utopia sin género

Soy hija de la noche,
del día,
del calor del fuego,
del invierno que enfría.

Sangro si me hieren,
lloro si tengo el corazón roto,

el dolor se desvanece

cuando el clamor hierve,

es la ambrosia del guerrero,

latiendo junto a mi.

Es, una pasión por compartir.

Mi mundo se mueve,

con aires de un viento nuevo,

es un susurro callado

que riega con su sonido

una jardín latente,

un eden prohibido,

un mar,

 que se enciende.

Soy grito que renace,
con la voz de los amantes.

Mi ejercito es el tiempo,

sus soldados la voluntad,

y,

a nada teme,

el valor que vence.

Es mi patria el caminar,
el odio son barreras que quebrar,
intentándome frenar,
trabaja en vano,

pués,
no se puede parar
lo que debe continuar.

El egoísmo esparce sus semillas,
en mi tierra fertil,
haciendo brotar la flor de la soledad,
cuyo perfume invasor,
desinfecto,

 con la vacuna del recuerdo,
cuentos de niños,
odiseas de héroes,

locuras del cuerdo,
un viaje,

un camino,

Itaca es su destino.

Que mi justicía es un ser vivo,

que respira y siente,

que duerme tranquilo.

Mi educación, el pensamiento,

su maestro, el universo,

del que nada quiere,

del que todo lo espera,

es la eternidad en movimiento.

¿Qué es la vida sin sentirla?
¿Qué la muerte sino vives?
No conozco más libertad que la nuestra,
ni obligación que no tenga responsabilidad,

y en ella,

 lo demuestra.

Que la tristeza no mengua la felicidad,
solamente la calma,
y el dolor invoca nuestra humanidad,
no lo sustituye.
Con cada sol alimento el alba,
con cada luna vuestros sueños.

Mi nombre, es la luz del día,
la oscuridad desnuda,

el crudo sabor de la melancolía,

la agridulce rebeldía.

...me llamo,

 Utopía...

Atticus Crow

El cercle versió 1.0

El Cercle

Niu de mort,
mort en vida,
vida crua,
crua harmonia,
harmonia dolça,
dolça companyia,
companyia que mor,
mor, i reviva,
reviva i vola,
vola fugint,
fugint de la mort,
mort que es viva,
cap a un niu,
vessant de vida.

Atticus

Dissident al seu món

Hui/Demà

El dia m'ha despertat amb els crits del sol,

naix un amanéixer, expira un plor,

sospirs en recerca de vida,

passes que busquen quietud.

Un dolor m'afligix el cor,

la ignorància enfosquis el dol.

Ja no escoltem les paraules de l'interior,

ni riem amb raó,

és com foc que no porta calor.

Sentiment privat de llibertat,

drets condicionants,

obligacions que condemnem,

ulls que no veuen.

Els petits són enganyats amb somnis,

portes que obrin malsons,

una futura sentencia,

un trist passadís,

i cap condol.

Els majors ja no parlen,

pocs volen saber del passat.

Que n'és de dolent el conèixer,

la indiferència els ha contestat,

mentidera de respostes fàcils,

barrera que impedeix creixer,

frontera que s’ha de salvar.

Una desidia,

Una societat,

Que no educa,

 quan oblida als seus fills,

i als majors no recorda,

junts,

penjats de fins fils.

Passege esperant una resposta,

no la tinc, ni la vull,

doncs no és meu el que és de tots,

ni de tots, allò que és meu.

Un fort desig de diluir m'ofega,

un esclat de passions,

una idea.

És l'existència tan solitària?

Es demana un preu,

que em costa pagar,

no ser jo,

i entrar en un món sense sabors,

licors i fruits, que no puc tastar.

Molts m'estimen si sóc igual,

quan no ho sóc.

Pocs m'odien per no canviar,

però,

ho sent,

no puc dubtar

 de la meua curiositat.

Núvols que no oculten,

estrelles que no brillen,

és el meu caminar,

on tot cap,

i l'oceà no ocupa espai,

el que és etern també és fugaç,

allò intens també és breu.

Un complet format,

per una efímera immortalitat

Hui tant com demà,

són dies que moren,

nits que viuen,

i em dorm,

quan la foscor m'abriga,

amb el xiuxiueig de la lluna.

Una lluna que inspira...

________________________________________________________

*Dissident que no plora per vell,

porta llàgrimes que no són d'ell,

dissident!!

que és el que estàs fent?

Atticus Crow Lee

Una mirada

Una mirada

El mutisme ens unix,
trau fóra el que costa dir,
i convida,

a les paraules a emmudir.
Els nostres ulls destil·len passions,
els nostres llavis licors temptadors,
Emborratxats d'emocions,
contemplem un espill,

dos móns,

dos nacions,

un cor.

Una mirada i dos persones,
poc importa el món,
quan nosaltres en som un.
Callem i ens fonem,
sentim i ens descobrim,
escoltem però,
no parlem.

Perquè un silenci pot parlar i parla,
ens conta secrets, que la veu calla.
Són mots innocents que prenen força,
cants amagats,

de pardals engabiats,
surt dels dos amants,
una veu dolça,
com el remor de la mar,
penetrant cap a la costa.

Som enamorats,
còmplices d'un amor,
els silencis de cap manera són sacrificis,
ni els sorolls són màrtirs morts,
sols esperem els càntics de les sirenes,
que amablement ens duen,

a bons ports.
No hi ha frontera que s'hi opose al seu so,
ni limit,

on s'escolte com un tro.

Un vincle mut
que s'aferra als nostres cossos,
acoblant dos ànimes que alcen el vol,
deixant, que ens entre la llum del sol,
il·luminant, amb delicadesa,

trossos,
d’uns camins d’antiga foscor.
Signem una cega confiança
energia, que ens apropa,

que ens protegix

i ens envolta.

Un pacte secret, que ens arrossega,

per assaborir un vida amb clars i obscurs,
on no,

hi han murs.

Si la llum cau i la nit ens abraça,
brollara la llavor d'una bona llaurança,
aleshores,
continuarem en silenci fins ben trencada,
l'albada...

Muts,
acariciem l'efímer univers.
Callats,
riem com xiquets.
Som un xiuxiueig que besa,
un abraç que crida,
una possessió que estima,
som,
dos persones,
i una mirada.

Atticus Crow Lee