El meu foc, crema, per vós.
Palpita el meu pit, com un tambor. És la teua visió que engega el motor. Amb quina esgarrifor, ho omplis tot. Cada pas cap a mi, m'espenta a un precipici, on, la negror regna, on, el misteri viu. Em sent bullir de dalt a baix, una sensació tan lenta i intensa que fa mal. No és una sensació dolenta, al contrari, és el seu fervor, que no cap en mi, el que crec que em molesta.
Sóc calor. Un malalt, amb febra sana.
Allí, a la falda de la muntanya, a la platja del llevant, amb els peus nuets, sense calçat. Xafant un desert humit, d'arena color carn. Em vaig declarar a vós.
Sota la tènue foscor d'una lluna plena, sota, les estrelles de llums intermitents i lleugers núvols passatgers, confessí, el meu amor.
Després de moltes paraules boniques, després de precs de dolçor, seguits de fràgils carícies i besos morts, que prèviament autoritzaves, tot siga dit, em demanares raó, el per què?, de la meua passió. I, per a que veieres el que a dins meua, vivia, el que jo sentia, per voler-la a vós, em vaig encoratjar com un xiquet que no té por, que no té, el perquè, perdre res. Et vaig mostrar les mans, assenyalant el pit, les mateixes que a continuació clavarien els seus deu dits, a la llar on habiten els cors. L'òrgan que ens rega d'energia el cos. El delit, empitjorava un dolor que no palpava, ni era conscient. No em dolia canviar de recipient, anestesiat com estava, per mentides que m'havien pervertit la ment. Agafí el cor, amb totes les forces i amb les que no tinc també. Com un parsimoniós ritual de sacrifici, vaig extraure les meues entranyes. Estirant fins trencar els fins filaments que m'uneixen a d'ell, els més grossos trigaren, no cediren tan fàcilment.
El meu goig era ple.
Però, el estimar sense seny és com endinsar-se en un inestable terreny. Mai saps quan és ferm, tampoc quan és tou. El resultat del meus actes va ser exposat, com una joia d'excepcional valor, que bategava inspirat per tot el que li envoltava, inspirat, per vós. Era gran el meu cor, al meu parer, major del que es podia considerar normal. Per un instant que va ser etern, solament s'escoltava un ritme, el meu. Colps, sempre amb un tempo constat, recordant els consells d'un mestre músic, eludint subtilment els rubatos, adaptant-los, si fos menester, a un tempo-rubato.
I vós, no el va prendre, l'apartares amb menyspreu, era un regal que sagnava llibertat a gotes, no cal dir, que, ni el mirares de reüll, a més a més, a puntellades contra les mans, que t'oferien, rebutjares el vital obsequi. D’entrada no em venia de nou, ni era la primera vegada, que la meua passió era rebutjada. No es pot viure en aquest món, de cap manera, si no, aprens res d'ell, dels seus errors, que si, bé, et fixes, són meus també. Cosa curiosa si el temps abans era lent per a tothom, ara, els segons, els minuts i les hores, s'ha arremoraven, uns amb els altres formant un remolí de moments, en altres paraules, el sistema sexagesimal que ens controla la existència, en bogi sorprenentment. De tal manera, que el que, per a mi van ser cent anys, per a la resta, animal, persona o cosa, va ser un ràpid llamp. En primer lloc, els cinquanta anys que precedien als cinquanta dels cent que faltaven, foren com un tro que no acabava mai de sonar. La reacció de vós, fou el detonant d'este bram. Observant, el meu òrgan al vol, sempre acompanyat, com dic, d'eixe incessant so, vaig investigar i comprovar l'estat del mateix. Era ple de cosits i repunts, fruit d'anterior relacions, amistats, família, desenganys, tot allò, que amb molt de sofriment m'havia destrossat el cor, tanmateix m'havia fet més fort i omplit de coneixements. Qualitats, les quals vaig aprofitar per, sempre que ho necessités, i com un bon sastre, cosir-lo amb molta cura. Després, quan caigué a l'arena, no rebentà, lògic, molla com ho és l'arena. Vós, no bada boca, sols dibuixà un somriure ingenu, com el dels xiquets i xiquetes innocents i cruels. El fort colp l'havia descosit i traspuava per diverses parts. Finalment, quan em disposava a recollir-lo, sobtada i inesperadament d’una de les ferides, que semblaven boques sense llavis, brollà un sortidor de sang.
Sorprés, no sabia que fer, ni on anar, demanar ajuda?, vaig pensar. A qui?, si l’únic animal suposadament humà, era vós. Aleshores una potent explosió de roig, ho tacà tot. El lloc, era un esclat de matisos de colors germans, carmesí, grana, , roig o vermell, morat…només que el color turquesa d’un horitzó acollidor, els feia contrast. L’aigua del mar, atapeïda de violetes, ballaven una dansa hipnòtica. El cel de la nit, s’il·luminava com uns llums nadalencs, a impulsos que veia serpentejar, com una aurora boreal de morats canviants. La lluna, sense por a dir mentida, duia, un vestit gala-passió, intens com el bon vi i elegants com els llavis d’una enamorada. L’arena, escalfava, però, no cremava, et reconfortava i et feia notar, com d’agradable pot arribar sentir-se la brisa del mar, i els grans de les dunes prenien la forma, de càlides brases. Els pocs ocells dels voltants, eren com aus mitològiques, com l'au fènix en miniatura que volaven, escampant espurnes de foc, que es desfeien abans de tocar terra. Les muntanyes semblaven de gelatina de maduixa o de mora. Allò, bategava harmonia, s’escoltava com un cor a la llunyania, com el remor del l’oceà i el vent. L’escenari complet tenia vida latent, que brillava, quan es movia, que cantava, quan es quedava quiet.
Vós, baixà el cap. Dels ulls, li caigueren, a vós, llàgrimes de color sang, tacades de culpa. No les vessares per mi, sinó, per el que havies perdut. Encara et quedava molt, molt, que sofrir. Ja no era, la meua preocupació, vós, ho volgué, així. Vas marxar confosa i plena de tristor, però, la clau que et porta a la pau, sols vós, la pot obrir. No tinc llicència per obrar per vós, jo seguiré el meu camí. Viatge solitari, fins que em trobe, qui sap?, amb vós.
Des d’aleshores, bregue d’illa en illa, de port en port. Sentint, el buit deixat pel meu cor. No tinc contenidor, doncs, el meu, s’estimà el gran món. Un amor obsessiu, que no és correspost. Que suporte, com bonament puc. Per està raó, estimant el que sent, puc, seguir amb vida.
Em dol el buit, que crema, sense llar, bull, com un capoll apunt de florir. El meu pit, tremola, sonen tambors coneguts, em neix un altre cor, malgrat, eixa sensació de foc, res m’alegra tant, no m’importa, el calor sofocant, sé, l’objectiu del seu destí. Encara que creme, perquè, es foc, que crema,
Que crema per,
Vós.
