dimarts, 27 de setembre de 2011

Versos que estimen

Versos que estimen (versió 1.1)


En esta nit
de bella foscor
no em pertanyen
cec de passió
estos versos d'amor.
paraules que ballen
al voltant d'un foc
una flama que creix
a cada sospir
i no crema els nostres mons.

El so d'estos mots
és la meua veu
que et parla des del cor.
Els sentiments que fluïxen
al meu interior
han sigut engendrats
amb la tendresa del teu nom.
són ells, els teus fills
i jo,
el seu cuidador.

Són tresors,
preciosos presents
cants,
que ho omplin tot.
Tu tens la clau que l'obri
només jo
el teu permís
i així
el desig de cada instant
va formant
un camí.

Les emocions ballen
al teu contacte
tot jo,
deixe de ser meu,
tot jo,
per uns instants
em torne xiquet.

Però,
renuncie amb plaer
a la possessió
d'estos versos d'amor.
Que sent jo
el missatger
i el portador
tu, enamorada meua
ets la seua llar
i la seua font.

divendres, 23 de setembre de 2011

Llavor

Membre de la societat
de les llavors dissidents,
cresc, descuidat per un
dèspota jardiner.
Amb manca d'aigua
busque el riu
que em done aliment
però este, esdevé
com llàgrimes
d'un cel amagat.

A dures penes
puc parlar
quan un gest
de silenci
mana callar.
Ignoren la flor
que porte al meu cor
fruit que brotara
fins i tot,
en un desert
de buidor.

Una vida
que naix de la mort.
Un crit
que arrossega un silenci
que no es queda mut.
És trist
ser portaveu
de la imperfecció,
es dur posseir
el fort perfum
d'una ànima lliure.

Res més lluny
dels meus desitjos,
que obligar
allò que no entra.
Res més proper
que el malson
de lluitar
en una guerra
suïcida
i que em trenca.

Escolta'm doncs,
no vull
que et penedeixes
del que has fet, o no.
Sols demane
el tros
que em correspon.
Escolta'm!!
fes el favor,
deixa'm ser l'arbre
que surt, gloriós
d'una petita llavor.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Crida dissident

Crida!!
El bram del dissident
esquinça com paper
les parets de la seua presó.
Un bram valent
d'un animal ferit
però
no mort.

És un crit
que demana pas
per il·luminar la nit.
Un so dolç
que marxa
cap a un nou horitzó.
El xiuxiueig
d'un bon vent
el tro
que ho calma tot.

El silenci
no calla sense raó
oculta un regal
que desvetlla les passions.

Crida!!
Que s'escolte la teua veu,
no calles
el que desitges dir
el que sents,
s'ha de saber.

Crida!!
Un poderós alé
apaga el foc
que crema vides,
un cant tan ple
que emmudeix ordes
de falsos messies.

Crida!!
No ets captiu mut
sinó
la nova albada
que surt.

Clama contra el botxí
que plora llàgrimes
que són verí.
Crida!!
alça la veu
no tingues por,
crida, lliure ocell
alça el vol.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Martirs


Plouen àngels d'un cel
que no deixa veure el sol,
cauen com fulles a la tardor
omplin-t'ho tot de color bru
i aromes de nostàlgic calor.

Querubins de cares tristes
infants amb trets d'adult,
fills de pares que no han viscut,
enganyats amb somnis
farcits de malsons.

Àngels culpables d'innocència
màrtirs abans de nàixer
víctimes d'un botxí cec.
La visió d'un horitzó d'esperança
els fa créixer les ales.
La mort que molts temen
els alimenta de vida.

Plouen àngels
i en la seu caiguda
foraden el cel,
obrint pas a una llum
desconeguda i amiga.
Que els permeta descansar
de les infinites nits fosques,
llum que els oferix protecció
i als matins
els regale un món nou
amb, un nou amanéixer.

Atticus Crow Lee