Jo Sent...
Sentir...
Per què, ja no em fas riure, vida?
Per què, ja no em fas plorar, mort?
No us recorde somnis,
tampoc a vosaltres,
malsons.
Per què em fas riure, mort?
Per que em fas plorar, vida?
Les ànimes confoses,
s'equivoquen de lloc,
amb ferides doloroses,
són quietes,
no es mouen tampoc.
Per què, la vitalitat la donen els pobres?
Per què, la malaltia la contagien els rics?
Que és dur el camí?,
sols els caminants ho saben,
tots aquells,
sense destí.
Jo ho sé,
vius oculta Eternitat,
perquè de maquillatge,
tan farcit,
com també sé,
que arribarà un dia,
del que seguira una nit,
on la mascara que us tapa,
com un cor atemorit,
es desfarà amb les llàgrimes,
d'un cel ennuvolat i tanmateix,
penedit.
És doncs,
Quan sentiré els plors,
una altra volta,
relliscant-me per les galtes
i alegre, fugiré dels morts.
I un vent fresc m'acariciarà els cabells,
et degustaré tremolant,
del meu paladar brollaran ramells,
flors, perfums, sabors,
d'arrels penetrants.
I notaré l'alé,
del sol remugant,
alhora,
que aparta els núvols,
que no el deixen passar.
El seu calor eixugara la meua pell,
és un candor,
que calfa sense cremar.
Conscient sóc, Plenitud :
com has vingut,
t'has d'anar.
Els estels i la lluna,
ens guien en la foscor,
les ombres ens protegeixen,
quan la llum potent,
es fa massa patent,
i cega els ulls.
Crus pensaments,
recollits pel pas dels anys,
circulen alegrement,
i ja,
no en són,
estranys.
Però,
no oblides company que va a peu,
recorda caminant,
el que jo sent,
sempre és meu...
Atticus Crow Lee
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.