Lliure

Abraçar, consolar, sentir,
separar, tocar, allunyar,
acaronar, destruir, estimar,
ignorar, volar....
viure...

Només una paraula
i un nou món
amb secrets
eixira a la llum.
Sols una paraula
i tot serà possible
entre tu i jo.

 

Difunt

Difunt

Campanades a mort,
sonen com morts...

El so de l'últim batall
del darrer ball
retruny per el viu
que sense foc
és,
cendra i caliu.

A colps de plors,
s'inicia la cerimònia dels difunts
reunió d'esclaus lliures
tots junts
obrint ferides.
Si el descans,
és la pau,
no la coneixen.
Si pregar sense descans
és el camí,
aquest
s'esmuny de les mans
com l'aigua en la xarxa
d'un pescador
que
de la mateixa mar
alimenta el seu cos.

I la vivor del mort,
dansa al compas,
de les campanes,
regant un brot,
que revifa,
les ànimes

Riu el cadàver,
mirant-nos amb ganes,
des de la seu tomba,
de colors florits com flames,
senyalant-nos l'ombra,
la veritat en forma de bomba.

El drang drang,
és el tic-tac,
d'un rellotge que no para,
i et porta a la memòria,
no els dies viscut,
però sí la tortura
d'aquells
que ja has perdut.

No et tinc por
mort,
perquè la vida
com la sang
em fa bategar
el cor,
no et tinc por
vida,
perquè la mort
és un fil
que em fa de guia.

Campanades a mort,
sonen com morts,
que demanen vida.

..."" Vivos voco, mortuos plango, fulgura frango ..."

http://www.youtube.com/watch?v=jZq5acVhZNI

 

Un ángel llora

n ángel llora...

Un ángel llora.
Sus ojos ya no brillan
y sus alas se mojan
en una lluvia de lágrimas.
Es un intento en vano
el querer vaciar
el alma
de un dolor que reposa
seguro
satisfecho
tranquilo.

Un mar sin fin
de pesadillas sin dueño
golpea las rocas
erosionando los deseos.
No te desesperes
no sufras
no te humilles
donde yacen los muertos.

Penetra en la profundidad
sumergete en el abismo
que pretende crecer
sin sentido.
Siente, mujer
el aliento que hiela tu cuerpo
la llama que te quema
el corazón.

Bella mujer
no llores lo perdido
aunque su raíz
se vuelva oscura
y su tacto amargo.
Tus besos siempre fueron dulces
tu mirada fuego del cielo
tus latidos
preciosas canciones.

Nunca murieron tus pasiones
nuca perecieron
estando
entre tus brazos.
La semilla
que un cadáver plantó
dió frutos sin sabor
y tus sueños durmieron
arrinconados
en una pequeña habitación.

Hermosa mujer
ellos te esperan ansiosos
pero no luchan sin su dueña
no pinchan sin su rosa
no gritan sin tu voz.
Calla los silencios mártires
sacrifica el desconsuelo
de un amor perdido
al recuerdo
del dios
del olvido.

Levantate!!
Bella mujer
camina al encuentro
de lo desconocido.
Seca tus alas
y vuela
en un océano

sin horizonte

que muestra su cara
sus manos
sus ojos
y su latido.
Es un amante
es tu enamorado...
...incluso puede
que tu destino...

Prou

Prou

Un crit de xiquet
trenca el silenci
que regna
on tot està mort.
És un impuls que al nàixer
sona com el soroll
dels primers plors.
La vida
es vol fer sentir.
No tenen perdó
aquells que fan vessar
les llàgrimes
dels que regalen alegries.

Prega al teu déu egoisme
que et salve de la teua misèria
Ets penós.
Només tu
aconsegueixes despertar
els dimonis que dormen.
Deixa parlar
i jo
et deixaré escoltar.
Ets un caníbal
que es devora la seua carn.
Fas que em pregunte,

si morir o viure?

serien el mateix

amb tu al costat.

Ho entens?
Comprens?
Saps el que vull dir?
Si és que vols
Per poc que siga...
compartir
un mateix destí.

Atracció

Només veure't
i un infern bull al meu interior
tremolant davant d'un cel
que consola les penes.
La sang es tiny de sang
color de gala
roig passió
que fluix impacient
com el llop que espera la nit
que porta lluna plena.
Tu ets la pau
per la que em declare una guerra.
Udols encisadors
que ensumen el plaer
de les teues formes.

Desitge tocar-te
sostindre delicadament
el teu rostre amb les mans
passejar els dits
per la teua boca
navegar per el teu somriure
mirar la llar
dels teus ulls
on descansen els meus
Respirar eixe alé
que m'ompli el cor.
Forasters un de l'altre
compartim furtius
mossos que callen.

Em sent temptat per el teus llavis
d'amarga mel
El silenci mut
de les nostres veus
adorm el parlar
però els meus ulls no deixen
lloc per als secrets
rebutge qualsevol pensament
que em negue ser el màrtir
d'un somni tan bell.

Acomiadar-se de la teua visió
es morir
per renàixer un nou dia.
No em dol
les espines de les roses
ni la durada del camí
si la distancia és infinita
també, etern
el meu sentir.

Mort

Jo sóc la culpa que et dóna vida
el silenci que t'oferix l'eternitat.
Els que no estan parlen la meua llengua
els vius senten els meus records.
Els moribunds fugen cap a un fals paradís
on els joves són vells
que vetlen atemorits.
No tingues por
la meua llar no crema.
Si acceptes la meu companyia
assaboriràs un vi de matisos infinits
el dia que viu, deixaràs d'existir.
Si et negues, no mors
però tampoc vius
i tu sol et podriràs
al no ser conscient
que buscar una l'eixida
és trist, doncs
totes et porten fins a mi.
I jo
no sóc res més
que el mateix destí....

Al poder que menteix...

No tens cap dret

per parlar-me

d'esta manera.

Tu, que fas plorar als nens.

Tu, que insultes al vells.

No veig cap penediment

en els teus actes,

ni fets

que facen humiliar

de genolls

a la mateixa discòrdia.

Tu que has degenerat

no eres digne

de la meua companyia.

Fals savi

que creu saber

mestre mentider

de veritats corruptes.

lladre de consciencies

que s'alimenta d'elles.

Si el desig té forma

tu ets, una perillosa

temptació.

La formula de la perfecció

que vens a un preu prohibit

dóna com a resultat de l'equació

l'error que es repeteix.

Quina classe de virtut

és aquella

amarga les terres fèrtils

contamina l'aigua que ens nodreix

i arranca l'honra,

dels somnis

dels més dèbils.

Eixe do

no té nom

perquè, anònim

viu

al cor dels modestos.

Per això et senyale

i et dic:

No eres benvingut

a la meua llar.

No eres res

que puga estimar.

Ulls de xiquet

Sovint els crits de la canalla

m'adormen els sentits

i em porten lluny

del món

dels adults.

Aleshores escolte les vibracions

d'un remor que creix.

Cançons que la nostàlgia

fa presents.

I poc a poc

m'endinse

en un mar

de somnis naixents

una terra

de cru plaer.

Les pestanyes s'impregnen

del pes del record,

tancant

unes parpelles

que  ansioses

esperen

obrir-se de nou.

Ulls de xiquet

d'una vivor

que cansa

al que no la té,

d'una curiositat

que planta cara

a la por

d'unes ganes de viure

que fan tremolar el cos.

No posseïxen

la llibertat

d'un major

malcriat.

No obstant

el sent lliures

quan

amb continues rialles

em donen la mà

i jo

sense pensar

els oferisc cor.

Els gronxadors

són plens d'il·lusions

que ballen al voltant

de jocs

que no

discriminen colors.

Ulls de xiquet

que en un desert

fan camí.

Mirades tendres

que calfen

les nits.

Són ulls inquiets

que mouen mons.

I sovint

esta sensació

em recorda

el que ja no sóc.

Sentiment

que l'oblit

no ha mort.

Este do

és un tresor

que amb cura

estime molt.

Són ulls de xiquet

que pregunten.

Ulls

que demanen raons.

Quan cau la nit i

la soledat no em parla

pinte els estels

de bells records

i els done la forma

de mons nous.

Són precioses il·lusions

que cremen

com el foc.

Missatges

que desitgen

no ser secrets.

La meua veu prega

al silenci, que calle

el cor

vol escoltar.

Alt teu costat

les olors

es tornen perfums

de flors noves

que ja conec.

Sord i mut

Contemple

l'univers dels teus ulls..

No hi ha soroll

sinó és el teu.

Una deessa

que regna

en la foscor.

Somnis

que devoren

malsons.

Lliure

sóc captiu,

d'una carcellera

sense nom.

I espere

però

la paciència

cal domar.

Amiga del desig

li dóna equilibri

i la força

que el fa viure.

Les mentides

oculten

realitats

i les veritats

són reals.

Cau la nit

els monòtons grills

interpreten la seua cançó

aquella que ompli el buit

d'una passió

que desitja

ocupar

el seu lloc.

És un goig que em dol

una tortura

Que sana ferides.

Pensament

que aparta la solitud

d'estes paraules

i les ompli

del plaer del viure.

Quan cau la nit

i la soledat no em parla.....

 Atticus Crow

Poesia

*deconstruir.

1. tr. Deshacer analíticamente los elementos que constituyen una estructura conceptual.

MORF. conjug. c. construir. Diccionario de la R.A.E

Una maledicció

que és un do

lluita per eixir

d'una presó

on els barrots són lleis

i les parets conviccions.

La norma s'improvisa

i és, la regla

la que ho confirma.

Una anarquia de paraules

amb sentit i orde

on la raó

mor cada nit

i al matí

renaix de nou.

Hui sóc poesia

companys de viatge.

Hui sóc roig

com la sang

negre

com el misteri

blau

com la immensitat de l'oceà.

Renuncie a ser jo

per ser-ho tot

i gaudir

de breus instants

de una pau que es mou.

Ets tu

que no em comprens

o jo

que no em sé explicar.

És ben poc el que amague

res

que no siga l'error

d'un humà.

Esclau sóc

portador de cadenes

que no pesen.

content

eixugue les llàgrimes

de consol

per perdre

i guanyar

al mateix temps.

Un incomprés

que parla

llengua estranya

un idioma encisador

tan profund

com un pou

del que confosos

molts

no s'atreveixen a beure.

Unix-te a un ball

que dansa al voltant

d'un foc

que si abans

era rabia

i dolor

ara són ganes

tranquil·litat

i bonança.

No perdes

l'oportunitat

d'assaborir

un món diferent.

Mar de somnis  

en brut

de temptacions sanes.

En estat de gracia

puc ser

lluna plena

calor

que calfa

hivern

que gela

tardor

plujosa

o

la força

de la primavera

que brolla.

Una font d'emocions

que se seca

sinó no té

sentiments

i ple

sóc

en estos moments.

Et convide

a un banquet

de menjars prohibits

que tampoc

són il·legals.

Al temps

que em regales

la teua mirada

t'oferisc

el meu cor.

t'abrace

com la vida

a la llavor

t'acarone

com la mare

a un fill

et bese

amb la passió

d'un enamorat.

Hui sóc poesia

agafa't

de la meua mà

no et deixaré.

Hui sóc l'univers

com tu

ho pots ser.

Amb un desig

en la ment

pregunte:

Ho vols?

Part és teu...

Els somnis són un llenç en blanc

els records

pinzells que mullen

en recipients

de diferents tonalitats.

La ignorància és insolent i cega

al observar, no veu

un quadre

que vessa vida

un quadre que es refà

a si mateix.

La facilitat amb que els desitjos

dominen el cor

és trista, però,

tan suau, que no sents dolor.

Ací, en el regne

sense reis

òmplic de blanc els espais buits

els llunyans de negre infinit.

És com pintar un escenari

que canvia

com aprendre a escriure

un llenguatge nou

del que desconec que vol dir-me

i tampoc

pretenc saber.

És un acord vell

que per no oblidar

esdevé nou.

Els plors

busquen el riure

perquè res serien

sense els plors.

Els colors senten

els matisos del seu cos

un roig que taca

un blau que et convida a volar

un verd que es menja

i un groc-sol

de rajos daurats

els il•lumina quan es fa fosc.

Són distints i variats

però al pronunciar

el tacte dels seus noms

pareixen una sola pell

tendra com l'ànima

d'una mare

i valenta com l'esperit del guerrer

No vull parlar del paradís

que ens venen el mercaders.

Del que jo parle té camins

amb precioses roses

atapeït de punxes afilades

i què?

m'és igual

és un regal tan bell.

L'existència es reflexa

com un espill

amb tot allò que existeix.

Els ocells canten

amb la veu de la carn

i el vent

enamorat de la terra

corre lliure per el cel.

L'infern on dormen les esperances

és un capoll que crema com el gel

i la voluntat ferma i innocent

del somriure d'un xiquet

allibera de la seua presó

a les meravelles fetes papallones

a les flors que busquen la pau

als viatgers cansats

en recerca d'una llar.

L'olor és tan forta

que sembla

que vulga rebentar els pulmons

els diversos perfums

estan tan units

com el riu i la mar

l'essència és tan palpable

que es pot mastegar.

No vull parlar d'un món

del que no s'espere res

ni pensar que el que sent

no és el viure

per això

el silenci em mou

i cada pas és un tro

que escolte que diu

a l'oïda

sinó despertes

mai somiaràs

Nega al pensament

il·lusions traïdores

que porten a un desert

de dunes de llàgrimes.

Qui sap?

Si el despertar no és el dormir

o el viure el somiar...

Els somnis són un llenç en blanc.

 

Catarsis

L'ansia que em devora
arranca a mossos
la tela que vestix
l'ànima.
Deixant uns forats
que el buit ocupa amb
silencis cridaners.
Ple d'energia no puc sostindre
un ànima que s'esmuny
entre els dits de les mans.
Una copa de licors aiguats
s'ompli, però, sembla
que sempre ho ha estat.

La humitat
crema
i una alé gelat
escalfa els cossos
dels nous vinguts.
El riure i els plors
es confonen
llàgrimes i carcallades
es contagien, mútuament.
S'acomiaden les penes
que són perilloses
del que segueix el seu camí.
L' aire que ens envolta
es carrega, de mirades sense ulls
de besos
i cap llavi.
De una font brolla
vida que no li pertany.

El vent fred
acarona les cares
amb un xiuxiueig
que com petites espurnes
em roseguen la pell.
Dir que no sóc res
seria mentir
quan ara ho sóc tot
i el limit nio existix.
Nombroses i petites explosions
seguides de immenses fluctuacions
obrin pas a emocions
que es precipiten a la mort
sentiments que naixen
d'una descontrolada passió.
Un abisme separa
la persona de seny
i l'home boig.
Sóc tan mort
com, viu
vull ser.

Ai viatger
que sent l'univers
ai company que escolta
el cor
El que em viola els sentits
no és d'este món
no és un cel
una terra
un oceà fosc.
Ets tu i jo
units amb un fil
molt fi.
Que trenques quan mors.

Tot ets tu
i res és teu.
És com cremar en l'infern del cel...

 

Records presents/presents que es fan record

El vent gelat de l'hivern
rossega amb afilats ullals
una cara que rient
no mostra el seu pesar.
És com el metall
d'una espasa oxidada
que em traspassa de part a part
sense compassió
un llevant de tocar glacial
desperta les calors
dels meus records
Camine i a cada pas
escolte els trons de dos cors
un, manté el meu cos
l'altre
es captiu de la vida
amb la seua vivor.

L'ànima es desfà en petits bocins
que al caure en terra
pinten de roig
una terra perduda i oblidada
és la sang d'un viu
la que li dóna color
que ferida
tiny de color
una senda
que creix amb el dolor
dedicant-li els seus anys
fins que arribe la mort.

El perdó no cau del cel
i l'espera m'impacienta.
Als meus peus
un infern em vol engolir
i les muses canten
lluny en el paradís.
Solitud!!
no em deixes tu
la meua carrega
sembla tan gran
que haig de compartir-la.

Belles dames
dormiren als meus llavis
Precioses flors
adornaren els meus ulls
un espinós verí
que exilia en el record
a les persones
que una volta
em donaren estima
i amor.
És ple de fantasmes
la buidor del meu pit
llar d'agonia
que sana
d'un viatger sense destí.

Les mirades m'observen
confonen la compassió.
Plore llàgrimes
vesades per tu
no estic trist
per la meua existència
sinó
del rebuig mal entés
que no accepta el meu regal.
Conscient que la mar
és voluptuosa
i el bon temps
també empitjora
balle sol
baix la protecció
d'una fosca nit
tan negra
que els estels
brillen com mai
i sempre hi ha lluna plena
Aleshores espere
amb ulls que es cansen
un nou matí
donant-me un sol
que espera ansiós
a que uns núvols de pluja
abandonen al seu aire
unes gotes farcides
de bones intencions
tan generoses
que han complit
més, que prou
la seua desinteressada missió.

No és foc el que crema al meu interior
és la meua vida que crema per vós...