dijous, 22 de desembre de 2011

Lliure

Abraçar, consolar, sentir,
separar, tocar, allunyar,
acaronar, destruir, estimar,
ignorar, volar....
viure...

Només una paraula
i un nou món
amb secrets
eixira a la llum.
Sols una paraula
i tot serà possible
entre tu i jo.
 

dilluns, 19 de desembre de 2011

Difunt

Difunt

Campanades a mort,
sonen com morts...

El so de l'últim batall
del darrer ball
retruny per el viu
que sense foc
és,
cendra i caliu.

A colps de plors,
s'inicia la cerimònia dels difunts
reunió d'esclaus lliures
tots junts
obrint ferides.
Si el descans,
és la pau,
no la coneixen.
Si pregar sense descans
és el camí,
aquest
s'esmuny de les mans
com l'aigua en la xarxa
d'un pescador
que
de la mateixa mar
alimenta el seu cos.

I la vivor del mort,
dansa al compas,
de les campanes,
regant un brot,
que revifa,
les ànimes

Riu el cadàver,
mirant-nos amb ganes,
des de la seu tomba,
de colors florits com flames,
senyalant-nos l'ombra,
la veritat en forma de bomba.

El drang drang,
és el tic-tac,
d'un rellotge que no para,
i et porta a la memòria,
no els dies viscut,
però sí la tortura
d'aquells
que ja has perdut.

No et tinc por
mort,
perquè la vida
com la sang
em fa bategar
el cor,
no et tinc por
vida,
perquè la mort
és un fil
que em fa de guia.

Campanades a mort,
sonen com morts,
que demanen vida.

..."" Vivos voco, mortuos plango, fulgura frango ..."
http://www.youtube.com/watch?v=jZq5acVhZNI
 

Un ángel llora

n ángel llora...

Un ángel llora.
Sus ojos ya no brillan
y sus alas se mojan
en una lluvia de lágrimas.
Es un intento en vano
el querer vaciar
el alma
de un dolor que reposa
seguro
satisfecho
tranquilo.

Un mar sin fin
de pesadillas sin dueño
golpea las rocas
erosionando los deseos.
No te desesperes
no sufras
no te humilles
donde yacen los muertos.

Penetra en la profundidad
sumergete en el abismo
que pretende crecer
sin sentido.
Siente, mujer
el aliento que hiela tu cuerpo
la llama que te quema
el corazón.

Bella mujer
no llores lo perdido
aunque su raíz
se vuelva oscura
y su tacto amargo.
Tus besos siempre fueron dulces
tu mirada fuego del cielo
tus latidos
preciosas canciones.

Nunca murieron tus pasiones
nuca perecieron
estando
entre tus brazos.
La semilla
que un cadáver plantó
dió frutos sin sabor
y tus sueños durmieron
arrinconados
en una pequeña habitación.

Hermosa mujer
ellos te esperan ansiosos
pero no luchan sin su dueña
no pinchan sin su rosa
no gritan sin tu voz.
Calla los silencios mártires
sacrifica el desconsuelo
de un amor perdido
al recuerdo
del dios
del olvido.

Levantate!!
Bella mujer
camina al encuentro
de lo desconocido.
Seca tus alas
y vuela
en un océano
sin horizonte
que muestra su cara
sus manos
sus ojos
y su latido.
Es un amante
es tu enamorado...
...incluso puede
que tu destino...

dijous, 15 de desembre de 2011

Prou

Prou

Un crit de xiquet
trenca el silenci
que regna
on tot està mort.
És un impuls que al nàixer
sona com el soroll
dels primers plors.
La vida
es vol fer sentir.
No tenen perdó
aquells que fan vessar
les llàgrimes
dels que regalen alegries.

Prega al teu déu egoisme
que et salve de la teua misèria
Ets penós.
Només tu
aconsegueixes despertar
els dimonis que dormen.
Deixa parlar
i jo
et deixaré escoltar.
Ets un caníbal
que es devora la seua carn.
Fas que em pregunte,
si morir o viure?
serien el mateix
amb tu al costat.


Ho entens?
Comprens?
Saps el que vull dir?
Si és que vols
Per poc que siga...
compartir
un mateix destí.


dilluns, 5 de desembre de 2011

Atracció

Només veure't
i un infern bull al meu interior
tremolant davant d'un cel
que consola les penes.
La sang es tiny de sang
color de gala
roig passió
que fluix impacient
com el llop que espera la nit
que porta lluna plena.
Tu ets la pau
per la que em declare una guerra.
Udols encisadors
que ensumen el plaer
de les teues formes.

Desitge tocar-te
sostindre delicadament
el teu rostre amb les mans
passejar els dits
per la teua boca
navegar per el teu somriure
mirar la llar
dels teus ulls
on descansen els meus
Respirar eixe alé
que m'ompli el cor.
Forasters un de l'altre
compartim furtius
mossos que callen.

Em sent temptat per el teus llavis
d'amarga mel
El silenci mut
de les nostres veus
adorm el parlar
però els meus ulls no deixen
lloc per als secrets
rebutge qualsevol pensament
que em negue ser el màrtir
d'un somni tan bell.

Acomiadar-se de la teua visió
es morir
per renàixer un nou dia.
No em dol
les espines de les roses
ni la durada del camí
si la distancia és infinita
també, etern
el meu sentir.


dijous, 1 de desembre de 2011

Mort

Jo sóc la culpa que et dóna vida
el silenci que t'oferix l'eternitat.
Els que no estan parlen la meua llengua
els vius senten els meus records.
Els moribunds fugen cap a un fals paradís
on els joves són vells
que vetlen atemorits.
No tingues por
la meua llar no crema.
Si acceptes la meu companyia
assaboriràs un vi de matisos infinits
el dia que viu, deixaràs d'existir.
Si et negues, no mors
però tampoc vius
i tu sol et podriràs
al no ser conscient
que buscar una l'eixida
és trist, doncs
totes et porten fins a mi.
I jo
no sóc res més
que el mateix destí....


Al poder que menteix...

No tens cap dret
per parlar-me
d'esta manera.
Tu, que fas plorar als nens.
Tu, que insultes al vells.

No veig cap penediment
en els teus actes,
ni fets
que facen humiliar
de genolls
a la mateixa discòrdia.
Tu que has degenerat
no eres digne
de la meua companyia.

Fals savi
que creu saber
mestre mentider
de veritats corruptes.
lladre de consciencies
que s'alimenta d'elles.
Si el desig té forma
tu ets, una perillosa
temptació.

La formula de la perfecció
que vens a un preu prohibit
dóna com a resultat de l'equació
l'error que es repeteix.

Quina classe de virtut
és aquella
amarga les terres fèrtils
contamina l'aigua que ens nodreix
i arranca l'honra,
dels somnis
dels més dèbils.

Eixe do
no té nom
perquè, anònim
viu
al cor dels modestos.
Per això et senyale
i et dic:
No eres benvingut
a la meua llar.
No eres res
que puga estimar.


Ulls de xiquet

Sovint els crits de la canalla
m'adormen els sentits
i em porten lluny
del món
dels adults.
Aleshores escolte les vibracions
d'un remor que creix.
Cançons que la nostàlgia
fa presents.
I poc a poc
m'endinse
en un mar
de somnis naixents
una terra
de cru plaer.

Les pestanyes s'impregnen
del pes del record,
tancant
unes parpelles
que  ansioses
esperen
obrir-se de nou.

Ulls de xiquet
d'una vivor
que cansa
al que no la té,
d'una curiositat
que planta cara
a la por
d'unes ganes de viure
que fan tremolar el cos.

No posseïxen
la llibertat
d'un major
malcriat.
No obstant
el sent lliures
quan
amb continues rialles
em donen la mà
i jo
sense pensar
els oferisc cor.

Els gronxadors
són plens d'il·lusions
que ballen al voltant
de jocs
que no
discriminen colors.
Ulls de xiquet
que en un desert
fan camí.
Mirades tendres
que calfen
les nits.
Són ulls inquiets
que mouen mons.

I sovint
esta sensació
em recorda
el que ja no sóc.
Sentiment
que l'oblit
no ha mort.
Este do
és un tresor
que amb cura
estime molt.

Són ulls de xiquet
que pregunten.
Ulls
que demanen raons.


Quan cau la nit i
la soledat no em parla
pinte els estels
de bells records
i els done la forma
de mons nous.
Són precioses il·lusions
que cremen
com el foc.
Missatges
que desitgen
no ser secrets.
La meua veu prega
al silenci, que calle
el cor
vol escoltar.

Alt teu costat
les olors
es tornen perfums
de flors noves
que ja conec.
Sord i mut
Contemple
l'univers dels teus ulls..
No hi ha soroll
sinó és el teu.

Una deessa
que regna
en la foscor.
Somnis
que devoren
malsons.
Lliure
sóc captiu,
d'una carcellera
sense nom.

I espere
però
la paciència
cal domar.
Amiga del desig
li dóna equilibri
i la força
que el fa viure.
Les mentides
oculten
realitats
i les veritats
són reals.

Cau la nit
els monòtons grills
interpreten la seua cançó
aquella que ompli el buit
d'una passió
que desitja
ocupar
el seu lloc.
És un goig que em dol
una tortura
Que sana ferides.
Pensament
que aparta la solitud
d'estes paraules
i les ompli
del plaer del viure.

Quan cau la nit
i la soledat no em parla.....

 Atticus Crow


Poesia

*deconstruir.
1. tr. Deshacer analíticamente los elementos que constituyen una estructura conceptual.
MORF. conjug. c. construir. Diccionario de la R.A.E

Una maledicció
que és un do
lluita per eixir
d'una presó
on els barrots són lleis
i les parets conviccions.
La norma s'improvisa
i és, la regla
la que ho confirma.

Una anarquia de paraules
amb sentit i orde
on la raó
mor cada nit
i al matí
renaix de nou.
Hui sóc poesia
companys de viatge.
Hui sóc roig
com la sang
negre
com el misteri
blau
com la immensitat de l'oceà.

Renuncie a ser jo
per ser-ho tot
i gaudir
de breus instants
de una pau que es mou.
Ets tu
que no em comprens
o jo
que no em sé explicar.
És ben poc el que amague
res
que no siga l'error
d'un humà.

Esclau sóc
portador de cadenes
que no pesen.
content
eixugue les llàgrimes
de consol
per perdre
i guanyar
al mateix temps.
Un incomprés
que parla
llengua estranya
un idioma encisador
tan profund
com un pou
del que confosos
molts
no s'atreveixen a beure.


Unix-te a un ball
que dansa al voltant
d'un foc
que si abans
era rabia
i dolor
ara són ganes
tranquil·litat
i bonança.
No perdes
l'oportunitat
d'assaborir
un món diferent.
Mar de somnis  
en brut
de temptacions sanes.

En estat de gracia
puc ser
lluna plena
calor
que calfa
hivern
que gela
tardor
plujosa
o
la força
de la primavera
que brolla.

Una font d'emocions
que se seca
sinó no té
sentiments
i ple
sóc
en estos moments.
Et convide
a un banquet
de menjars prohibits
que tampoc
són il·legals.

Al temps
que em regales
la teua mirada
t'oferisc
el meu cor.
t'abrace
com la vida
a la llavor
t'acarone
com la mare
a un fill
et bese
amb la passió
d'un enamorat.

Hui sóc poesia
agafa't
de la meua mà
no et deixaré.
Hui sóc l'univers
com tu
ho pots ser.
Amb un desig
en la ment
pregunte:
Ho vols?

Part és teu...


Els somnis són un llenç en blanc
els records
pinzells que mullen
en recipients
de diferents tonalitats.
La ignorància és insolent i cega
al observar, no veu
un quadre
que vessa vida
un quadre que es refà
a si mateix.

La facilitat amb que els desitjos
dominen el cor
és trista, però,
tan suau, que no sents dolor.
Ací, en el regne
sense reis
òmplic de blanc els espais buits
els llunyans de negre infinit.
És com pintar un escenari
que canvia
com aprendre a escriure
un llenguatge nou
del que desconec que vol dir-me
i tampoc
pretenc saber.
És un acord vell
que per no oblidar
esdevé nou.

Els plors
busquen el riure
perquè res serien
sense els plors.
Els colors senten
els matisos del seu cos
un roig que taca
un blau que et convida a volar
un verd que es menja
i un groc-sol
de rajos daurats
els il•lumina quan es fa fosc.
Són distints i variats
però al pronunciar
el tacte dels seus noms
pareixen una sola pell
tendra com l'ànima
d'una mare
i valenta com l'esperit del guerrer

No vull parlar del paradís
que ens venen el mercaders.
Del que jo parle té camins
amb precioses roses
atapeït de punxes afilades
i què?
m'és igual
és un regal tan bell.
L'existència es reflexa
com un espill
amb tot allò que existeix.
Els ocells canten
amb la veu de la carn
i el vent
enamorat de la terra
corre lliure per el cel.

L'infern on dormen les esperances
és un capoll que crema com el gel
i la voluntat ferma i innocent
del somriure d'un xiquet
allibera de la seua presó
a les meravelles fetes papallones
a les flors que busquen la pau
als viatgers cansats
en recerca d'una llar.
L'olor és tan forta
que sembla
que vulga rebentar els pulmons
els diversos perfums
estan tan units
com el riu i la mar
l'essència és tan palpable
que es pot mastegar.

No vull parlar d'un món
del que no s'espere res
ni pensar que el que sent
no és el viure
per això
el silenci em mou
i cada pas és un tro
que escolte que diu
a l'oïda
sinó despertes
mai somiaràs
Nega al pensament
il·lusions traïdores
que porten a un desert
de dunes de llàgrimes.
Qui sap?
Si el despertar no és el dormir
o el viure el somiar...


Els somnis són un llenç en blanc.

 

Catarsis

L'ansia que em devora
arranca a mossos
la tela que vestix
l'ànima.
Deixant uns forats
que el buit ocupa amb
silencis cridaners.
Ple d'energia no puc sostindre
un ànima que s'esmuny
entre els dits de les mans.
Una copa de licors aiguats
s'ompli, però, sembla
que sempre ho ha estat.

La humitat
crema
i una alé gelat
escalfa els cossos
dels nous vinguts.
El riure i els plors
es confonen
llàgrimes i carcallades
es contagien, mútuament.
S'acomiaden les penes
que són perilloses
del que segueix el seu camí.
L' aire que ens envolta
es carrega, de mirades sense ulls
de besos
i cap llavi.
De una font brolla
vida que no li pertany.

El vent fred
acarona les cares
amb un xiuxiueig
que com petites espurnes
em roseguen la pell.
Dir que no sóc res
seria mentir
quan ara ho sóc tot
i el limit nio existix.
Nombroses i petites explosions
seguides de immenses fluctuacions
obrin pas a emocions
que es precipiten a la mort
sentiments que naixen
d'una descontrolada passió.
Un abisme separa
la persona de seny
i l'home boig.
Sóc tan mort
com, viu
vull ser.

Ai viatger
que sent l'univers
ai company que escolta
el cor
El que em viola els sentits
no és d'este món
no és un cel
una terra
un oceà fosc.
Ets tu i jo
units amb un fil
molt fi.
Que trenques quan mors.

Tot ets tu
i res és teu.
És com cremar en l'infern del cel...

 
Records presents/presents que es fan record

El vent gelat de l'hivern
rossega amb afilats ullals
una cara que rient
no mostra el seu pesar.
És com el metall
d'una espasa oxidada
que em traspassa de part a part
sense compassió
un llevant de tocar glacial
desperta les calors
dels meus records
Camine i a cada pas
escolte els trons de dos cors
un, manté el meu cos
l'altre
es captiu de la vida
amb la seua vivor.

L'ànima es desfà en petits bocins
que al caure en terra
pinten de roig
una terra perduda i oblidada
és la sang d'un viu
la que li dóna color
que ferida
tiny de color
una senda
que creix amb el dolor
dedicant-li els seus anys
fins que arribe la mort.

El perdó no cau del cel
i l'espera m'impacienta.
Als meus peus
un infern em vol engolir
i les muses canten
lluny en el paradís.
Solitud!!
no em deixes tu
la meua carrega
sembla tan gran
que haig de compartir-la.

Belles dames
dormiren als meus llavis
Precioses flors
adornaren els meus ulls
un espinós verí
que exilia en el record
a les persones
que una volta
em donaren estima
i amor.
És ple de fantasmes
la buidor del meu pit
llar d'agonia
que sana
d'un viatger sense destí.

Les mirades m'observen
confonen la compassió.
Plore llàgrimes
vesades per tu
no estic trist
per la meua existència
sinó
del rebuig mal entés
que no accepta el meu regal.
Conscient que la mar
és voluptuosa
i el bon temps
també empitjora
balle sol
baix la protecció
d'una fosca nit
tan negra
que els estels
brillen com mai
i sempre hi ha lluna plena
Aleshores espere
amb ulls que es cansen
un nou matí
donant-me un sol
que espera ansiós
a que uns núvols de pluja
abandonen al seu aire
unes gotes farcides
de bones intencions
tan generoses
que han complit
més, que prou
la seua desinteressada missió.

No és foc el que crema al meu interior
és la meua vida que crema per vós...