Catarsis

L'ansia que em devora
arranca a mossos
la tela que vestix
l'ànima.
Deixant uns forats
que el buit ocupa amb
silencis cridaners.
Ple d'energia no puc sostindre
un ànima que s'esmuny
entre els dits de les mans.
Una copa de licors aiguats
s'ompli, però, sembla
que sempre ho ha estat.

La humitat
crema
i una alé gelat
escalfa els cossos
dels nous vinguts.
El riure i els plors
es confonen
llàgrimes i carcallades
es contagien, mútuament.
S'acomiaden les penes
que són perilloses
del que segueix el seu camí.
L' aire que ens envolta
es carrega, de mirades sense ulls
de besos
i cap llavi.
De una font brolla
vida que no li pertany.

El vent fred
acarona les cares
amb un xiuxiueig
que com petites espurnes
em roseguen la pell.
Dir que no sóc res
seria mentir
quan ara ho sóc tot
i el limit nio existix.
Nombroses i petites explosions
seguides de immenses fluctuacions
obrin pas a emocions
que es precipiten a la mort
sentiments que naixen
d'una descontrolada passió.
Un abisme separa
la persona de seny
i l'home boig.
Sóc tan mort
com, viu
vull ser.

Ai viatger
que sent l'univers
ai company que escolta
el cor
El que em viola els sentits
no és d'este món
no és un cel
una terra
un oceà fosc.
Ets tu i jo
units amb un fil
molt fi.
Que trenques quan mors.

Tot ets tu
i res és teu.
És com cremar en l'infern del cel...