dimecres, 2 de febrer de 2011

Sentir...

Per què, ja no em fas riure, vida?
Per què, ja no em fas plorar, mort?
No us recorde somnis,
tampoc a vosaltres,
malsons.

Per què em fas riure, mort?
Per que em fas plorar, vida?
Les ànimes confoses,
s'equivoquen de lloc,
amb ferides doloroses,
són quietes,
no es mouen tampoc.

Per què, la vitalitat la donen els pobres?
Per què, la malaltia la contagien els rics?
Que és dur, el camí,
sols els caminants ho saben,
tots aquells,
sense destí.

Que les llàgrimes no em surten,
quan pense amb mi,
plors que estimen,
són el meu botxí.

Demanar quan no et donen,
donar, sense que et demanen.
Sóc ple,
perquè em buide,
i la llibertat,
respire.

Crus pensaments,
recollits pel pas dels anys,
circulen alegrement,
i ja,
no en són,
estranys...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.