Camins

Sols voret i ja em perd,
i més, si em trobe acomiadam-me,
baix el llum d'una lluna,
tu no em sents com et cride esperant-me,
sóc pólvora, esclate amb una espurna.

Una nit tan bella com trista,
tanca portes, obri ferides,
ferides que obrin portes,
portes que tanquen ferides,
una nit tan, ja vella,
com trista.

Obsolet pensament,
que va canviant al pas del temps.
És absurd,
voler el que no et pertany,
quan, potser,
el que desitges no és company.

Però,
el que sent és tan pur,
que taca,
tan dur,
que em trenca,
que em mata.

No sóc pas ningú!,
cride a la nit estrelada,
Doncs, no vull arrossegar,
cap carrega imposada.

I les estels, junt, a la lluna,
s'esborren a la matinada,
igual que la calor, a les
gotes de rosada.
La llum naix, d'un nou sol,
amaneix escalfant,
les restes de dol,
foscor que s'esvaeix,
calor que acarona,
esperança que creix.

Enlluernat pel matí,
m'endinse pel camí,
que un cor a la nit, és cec,
i d'estima, és sec.

Negror que protegix,
quan creu,
que no veu,
quan no distingix.


Atticus