Oronella

Que n'és de dolorós,
el sentir,
la inexistència,
en un món,
que no n'aprén,
de la experiència.

Presó,
de fràgils flors,
i arrels, que pesen
com morts.
Desarrelats,
res ens uneix,
a una terra,
suplantada,
per l'odi que creix.

Conscient en sóc,
d'esta desfeta,
i veig sembrar,
de cadàvers vius,
diferents nius,
d'una fera famolenca.
Escric innocents mentides,
que sanen ferides,
de solitaris pensaments,
dic dures veritats,
que s’esmicolen,
com caps,
col·lidint diferents realitats

Plore, mentre em ric,
però,
No puc riure,
si plore.

Deixeu-me dir al vent capritxos,
que concedeix desitjos,
mai vistos,
per classes subalternes,
de vides intenses, suaus, fràgils,
i belles,
vides, que són plenes.

Farcides de goig cru,
cosides, amb un fil,
de color bru,
filament format,
per penes,
que els minava,
i ja buits,
s'omplien.


No és crit,
el impuls que em neix del pit,
és un cant solitari,
esperant el eco del seu camí.
La veu, engendra un ocell,
una oronella entre malsons,
alça el vol,
travessa horitzons,
deixa mons obsolets,
per crear-ne de nous...

Vol, volar...
Vol ser estel...

Oronella, tu mateix...