Vaig anar...

Vaig a tu,
i no estàs.
Fa temps,
sortí el teu tren...

Jo em vaig quedar,
recordant,
les diferents tonalitats,
dels teus cabells.
Espirals llises,
de formes canviants,
com un variat llenç,
de foscors brillants.

Intercanviàvem,
amb les mirades,
secrets que parlaven,
paraules que no es diuen,
sentiments,
que viuen.

Les pupil•les se'ns dilataven,
eren dos cors,
com dos plors,
que junts,
vibraven.

Els llavis,
carn que mossegava delicadament,
que llepava,
ansiosament.
Boca feta mel,
fruits,
amb els sabors,
de acolorides flors.

El dolor no creix,
quan s'està sol,
sols creix,
portant,
u,
el dol,

I et recorde,
quan,
no escolte el teu alé,
els teus sospirs vius,
que et permeties exhalar,
tanmateix,
semblaven,
el mar.


Moments durs,
com murs,
que perden força,
a cada pas.
Estones llargues,
mortes al nàixer,
que reviuen,
remenant a l'atzar,
un equipatge,
buit de mudes,
allà,
en l'estació,

on vaig anar...