La veu que no s'atura

Res té el tocar tan aspre,
com una realitat,
sense fre.


Bens,
que s’oculten a la gent,
esforços, venuts,
al pitjor postor,
que buits, tenen el regust,
de l’amargor.


No dol que s’aprofiten,
de la suor fatigada,
sinó,
de la confiança endeutada,
préstec que se’ns deu,
per una relació enemistada,
no sou cap Déu,
doncs, pregueu,
perquè, no volem suportar,
cap creu.

S’us esgotat el crèdit…

Esteu en venda,
molt crec,
i cec,
sou rei-esclau,
d’una terra abandonada,
cremada,
assolada.

Agonitzant, demaneu un bes,
mai teniu prou,
sempre voleu més.


Jo cante,
ell i ella xiulen,
ells canten,
jo xiule,
una melodia arcana,
de saborosos tons,
que cap moda, mata.


Voleu,
però,
la tasca és gran,
digueu,
tanmateix,
podeu i no feu...


Sols us dic,
que no hi ha utopia,
que no es faça,
dia a dia.
Que em deixeu pas,
no molesteu,
demanen junts,
que, de tan en tan,
recordeu,
el propietari, duna veu,
la veu,
que mana.

Atticus