Oronella versió 1.2

 

Que n'és de dolorós,

el sentir,
la inexistència,
en un món,
que no n'aprén,
de la experiència.

Presó,
de fràgils flors,
i arrels, que pesen
com morts.

Fonaments que ja no ens pertanyen,

compostos d’aliments,

que ja no nodrixen.
Desarrelats,
res ens uneix,
a una terra,
suplantada,
per l'odi que creix.

Conscient en sóc,
d'esta desfeta,
i veig sembrar,
de cadàvers vius,
diferents nius,
d'una fera famolenca.
Escric innocents mentides,
que sanen ferides,
de solitaris pensaments,
dic dures veritats,
que s’esmicolen,
com caps,
col·lidint diferents realitats

Plore, mentre em ric,
però,
No puc riure,
si plore.

Deixeu-me dir al vent capritxos,
que concedeix desitjos,
mai vistos,
per  eixes classes subalternes,
de vides intenses,

suaus,

fràgils,
i belles,
vides, que són plenes.

Ànimes que conten secrets,

meravelles i ilu·lusions,

esperances de xiquets,

fetes malbé.

Vivencies
farcides de goig cru,
cosides, amb un fil,
de color bru,
filament format,
per penes,
endurint-nos el cor,

minvant el pensament,

afeblint la llavor.


No és crit,
el impuls que em neix del pit,
és un cant solitari,
esperant el eco que li surtí pel camí.
La veu, engendra un ocell,
entre malsons, una oronella,
alça el vol,
travessa horitzons,
deixa mons obsolets,

caducs i podrits
per crear-ne de nous...

Vols, volar...
vols eixir de la gabia,

que et manté presa,

no bades oronella,

la mort et somriu,

la vida et nega.

Oronella, que recorda

l’oblit.

Oronella que no té nits.

Oronella, vola cap al teu destí...