Que no tinc paraules, és ben cert,
quina llengua, quin idioma,
quins mots utilitzar,
per expressar este sentiment
que vas creant,
allà,
dins d'una foscor,
que he oblidat,
temps, ja.
Que ets culpable de la meu llibertat,
i,
possible botxí de la meua soledat.
Que Cremes,
com el foc,
d'una llar,
que ofegues com,
la profunditat d'un oceà.
Que creixes com les arrels,
d'una preciosa flor,
perforant la terra de la meua pell.
Naixes sense permís,
llavor que porta vida,
llavor,
sense destí.
Ets intensa i suau,
com una cançó de bressol,
un xiuxiueig que s'escolta proper.
Sal que es dilueix a la mar,
mel que endolcix,
el fruit amarg.
Força que colpeja com un mall,
enfonsant les parets,
que limiten el meu cor.
Àngel que em desvetlla,
jugant a carícies,
fins ben entrada,
la matinada.
Oronella que anuncia
el despertar del dia.
Sonen,
Tambors de guerra,
es senten,
himnes callats.
Que n'ets de silenciosa,
felicitat.
Ets immensa com una nit,
d'estels brillants,
que alleugen,
de pes mort,
una gruixuda obscuritat.
Sempre de gala,
envoltada de color humà,
perfumada,
amb aromes de sabors,
sincers,
i bells.
I em mires,
i em consumisc de plaer,
desitjos conscients.
Volem sentir junts,
el que sols,
no necessitem.
Som una possessió,
que no ens pertany.
Ets un ball,
la dansa d'un vent,
que porta grana,
una intensa música,
que no brama,
un port,
un far,
una part,
un món.
I, estimar-te,
és
tan gran...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.