Mariner de dolça mar,
què demanes al cel estrelat?
El desconsol et fa plorar, i,
el teu viatge està per acabar,
mou cap a l’horitzó de color turquesa,
salpa cap a nous molls, depresa,
segur que conqueriràs l’Ítaca promesa.
El mal de amors no es curara,
mortificar-te no et servira,
si vols sanar, s’ha de volar.
Què contestes?, mariner de dolça mar...
Què haig de voler?, si no es una ràpida mort,
un exercit moribund, reclama el meu cor
omplint-me de buid , em desespera,
com un mariner que no troba port,
tapant-me els ulls, amb tela fosca,
no veig el llum que allunya la roca,
ni el vincle a la seua boca .
El far s’apaga,
La mar, es torna petita.
Ulls oberts, es neguen a veure,
ulls tancats el dol desitgen traure.
Tortura infligida d’una precisió exquisita,
brollen llàgrimes que amaguen la vida.
Rellisquen, llepant-me la pell,
i refredant-se, es fa,
gel vell.
Sagnant-me l’ànima, m'encollis el budell,
com pot ser un sentiment, tan cruel?
Tanmateix, tan bell...
L’oceà, és un mar immens,
i ella, serà record,
com una bonica sirena,
que em va ferir de pena,
amb uns preciosos càntics,
que m’escalfaven aquelles nits.
L’angoixa no en té pres,
per sort n’aprés,
sóc sol, però no indefens,
no es sap mai,
la resposta, la té el temps.
I ara, a fosques sense far,
no em guiaré per les estreles
m’abandonaré al mar,
a ritme de tempestes,
i vents calmats
arribaré, allà on vull, arribar.
Quet vaja bé mariner de dolça mar,
Que et vaja bé, potser, ens tornem a trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.