Mare Nostrum

Nascut a la teua vora, reconec la teu veu,

allí on estic,

allà on estaré,

naixes a l'est com un camí,

que ve a mi,

no obstant, portes el llevant,

em vols fer fort,

com un arbre que s'ha d'encanyar.

El teu alé em parla d'històries velles,

de pobles antics,

amb llengües molt belles,

que convivien, no, sense risc,

al Mare Nostrum,

al mar Mediterrani.

Amor liquid que cau com gotes de pluja,

omplint els bassals dels carrers,

impregnant-ho tot amb ritme intens,

compàs que du el remor del mar,

que m'obligue, a respirar.

Imagine el xipolleig, com la unió,

del cel i un oceà.

Ets tan present mare,

que mai t'he deixat,

mai t'he oblidat.

Et sent ta aprop, mare meua,

Et sent tan amiga.

Et veig als rajos de l'astre rei,

Al cel blau,

Al verd bosc,

en la profunditat de les muntanyes,

en aquells que t'estranyen,

també,

dins les llàgrimes dels tristos,

sentiment passatger,

al lluir colors mai vistos.

I com no?

a la gent que riu,

que estima,

que et viu.

eres,

sal i verí,

verí i vida.

Escolte el que em dius,

ho faig, tinc motius,

la poesia de la meu llar,

és a les rames dels pinars

que mouen els vents,

entre les fulles dels tarongers,

a la marjal, entre els arrossers,

al gra d'arena ,

que la platja plena,

el xiuxiueig de les teues corrents,

pareixen cants d'estornells,

habites dins la closca d'un caragol,

en la pols de la terra,

de qualsevol manera...

Et sent dins meua.

Mare Nostrum,

banyat el meu cos,

amb aigua sagrada,

com no haig de voler-la a vós?,

si sóc batejat,

amb la mateixa nit estrellada.

Nit de pau i passió,

Nits que m'omplin la respiració...