Porte dol
és perquè, crec que has mort.
No et veig en cap lloc,
ni vius dins de ningun cor,
et sent, esqueixada en plors.
Definir-te,
seria com escriure,
milions de mots,
per descriure,
un poble,
i diferents mons
El que trapitge és la meua terra
és molt de terreny i no és erm,
fronteres amb banderes,
fa que ens allunyem,
i no podran,
perquè no callem.
fronteres amb banderes,
fa que ens allunyem,
i no podran,
perquè no callem.
A les mans no porte cap bandera,
el que trepitge, és la forma,
i el sòl, la seua tela.
Bru, és el seu color,
cru,
el seu sabor.
El seu himne, el vent canta,
nombrosos silencis,
aplaudixen la seua albada.
So matiner com el sol,
enxisador com la lluna en ple vol.
Els meus germans són cecs,
es mouen a espentes, però,
tal volta, ho sóc jo el cec,
jo, que ho pense.
Units no s'escalfen, i ,
quan més junts,
més es separen.
Lluiten com a civilitzats salvatges,
per conviccions,
que no deixen veure el fons,
d'un tresor ple de raons.
Ho sent,
sóc dissident,
no conec el camí,
tanmateix, camine,
em perd el destí...
Una foto d'un amic del poble veí d'Algemesí, Vicent Santos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.