Membre de la societat
de les llavors dissidents,
cresc, descuidat per un
dèspota jardiner.
Amb manca d'aigua
busque el riu
que em done aliment
però este, esdevé
com llàgrimes
d'un cel amagat.
A dures penes
puc parlar
quan un gest
de silenci
mana callar.
Ignoren la flor
que porte al meu cor
fruit que brotara
fins i tot,
en un desert
de buidor.
Una vida
que naix de la mort.
Un crit
que arrossega un silenci
que no es queda mut.
És trist
ser portaveu
de la imperfecció,
es dur posseir
el fort perfum
d'una ànima lliure.
Res més lluny
dels meus desitjos,
que obligar
allò que no entra.
Res més proper
que el malson
de lluitar
en una guerra
suïcida
i que em trenca.
Escolta'm doncs,
no vull
que et penedeixes
del que has fet, o no.
Sols demane
el tros
que em correspon.
Escolta'm!!
fes el favor,
deixa'm ser l'arbre
que surt, gloriós
d'una petita llavor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.