dilluns, 2 de gener de 2012

Camins

Camins

Sols voret i ja em perd,
i més, si em trobe acomiadam-me
baix la llum d'una lluna
que vol dormir.
tu no m'escoltes quan et cride
esperant-me
sóc pólvora i esclate
un foc naix
al meu cor
una petita espurna
amb un poder
que ho crema tot.

Una nit tan bella com trista,
tanca portes, obri ferides,
ferides que obrin portes,
portes que tanquen ferides,
una nit tan, vella,
com trista.

Obsolet pensament,
que va canviant al pas del temps.
És absurd,
voler el que no et pertany,
quan, potser,
el que desitges no és company.

Però,
el que sent és tan pur,
que taca,
tan dur
que em trenca
tan viu
que em mata.

No sóc ningú!,
cride a la nit estrelada,
Doncs, no vull arrossegar,
cap carrega imposada.

I els estels, junt, a la lluna,
s'esborren a la matinada,
igual que la calor del matí
eixuga les gotes de rosada.
La llum naix, d'un nou sol,
amaneix escalfant
les restes del dol,
foscor que s'esvaeix,
bateg latent
que acarona
una esperança que creix.

Enlluernat pel matí,
m'endinse pel camí,
que un cor a la nit
és cec,
i d'estima,
és sec.
Negror que protegix,
quan creu
que no veu,
quan no distingix.

Sols veure't
i la soledat
s'apodera de mi
ocupant tot el que veig
acompanyant-me
dia i nit
sense destí...

Sense tu...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Sóc un cúmul d'imperfecions que creen una perfecta imperfecció.